Enedina havia viscut moltes vides, potser més de cent, en algunes d’elles havia estat poderosa, brillant, en d’altres humil i turmentada, moltes d’elles havien estat tan breus que en les sessions de regressió a penes li ocupaven uns moments. Havia estat home i dona, havia parit, sofert, gaudit i matat.
Alguna d’aquelles existències havien estat de descans, envoltades de servents i comoditats però en la majoria d’elles havia estat esclava d’altres persones.
Recordava especialment una que apareixia sovint durant les sessions.
En una zona muntanyosa travessada d’estretes valls hi havia unes coves on hi convivien unes 50 persones.
Enedina vivia en una d’elles. El temps cada cop més calorós l’havia fet sortir. Acompanyada de tres dels seus fills, els més joves, s’endinsava pel bosquet que començava a poca distància de les coves, Era un dia lluminós i transparent i la neu ja s’havia fos.
Enrere quedava la fam que havien passat durant l’hivern. Ara els homes havien tornat amb unes peces de carn prou grans per alimentar-los durant una temporada.
En canvi el gra recollit s’havia fet malbé amb la humitat i els fruits secs s’havien acabat.
Més avall hi havia el lloc on abans de les nevades ella i els seus fills havien patit aquell mal de ventre després d’atipar-se de baies.
Allà mateix començaven a brollar noves plantes.
Ep! Va dir-se la Mari.nola, que així és com l’anomenaven: aquí ha passat alguna cosa, I va recordar que la forma de les mongetes fetes malbé amb la humitat era igual que la del nen no nascut que va sortir de la panxa de la Guianela quan la va atacar l’os.
I si les boletes de dintre les baies, amb aquella forma de nen no nascut eren també com petites criatures que creixien?
Des d’aquell moment va plantar moltes baies, unes creixien, altres no.
Enedina pensa que la Mari.nola és molt valenta i intel·ligent, però la seva terapeuta creu que Enedina ha creat aquesta biografia per compensar les seves carències actuals.
Però per ser sincers, la Mari.nola, en tots els aspectes, no era ni més ni menys que d’altres, en tot era igual menys en l’edat: era una anciana de 45 anys, molt respectada i tot sovint sortia de nits i mai no l’havien atacat els llops. Anava cada lluna a la muntanya de les llums. Allà hi vivien uns homes de barbes llargues i blanques que l’aconsellaven i li donaven menjar: fruites saboroses i peixos cuits amb herbes. Però ella no entenia la seva parla. Tenien estris per obrir la terra i fer que donés el fruit que desitjaven. Els seus consells eren pràctics, no podia entendre el que deien però sí el que feien.
Mari.nola havia tingut set fills, cinc noies i dos nois, dos d’ells havien mort molt petits. Ara només li’n quedaven cinc, era una taxa de supervivència alta en comparació amb la resta de dones del grup. Mari.nola era una dona forta i cepada, Enedina sabia que aquella força avui en dia seria qualificada d’extraordinària, però a les hores no ho era. Sentia el seu cos rabassut i cobert de pels mentre pujava el pendent. Les seves plantes endurides trepitjaven el camí recorregut moltes vegades amb seguretat i rapidesa.
En arribar a dalt va veure l’home que tot sovint la rebia a l’entrada de les coves, se’l veia més impacient que de costum. A l’interior regnava una agradable calidesa, sobre unes pedres hi havia una ració d’aliments especialment abundant: cireres i altres fruites que no havia vist mai, rodones i del color del sol ponent, nous i avellanes i una altra cosa que era pa, però ella no ho sabia... als seus fills ells va agradar molt i el petit Nurel s’abraonà sobre les cireres. L’home va oferir a Mari.nola una fruita daurada i esplèndida.
Mari.nola va despertar hores més tard ajaguda en un llit confortable, coberta amb un teixit fi i càlid.
En posar-se dempeus va notar com un dolor menstrual, una contracció, però això no l’impedí sortir, no sense abans endur-se un sarró ben provist d’aliments que seria molt ben rebut a casa seva.
S’havia adormit de la manera més natural i havia descuidat els seus fills que l’esperaven a l’entrada de la cova. Idana, la filla gran, que tenia uns 8 anys, havia tingut cura de les criatures, l’home barbut els havia donat unes nines de fusta i estaven d’allò més entretinguts. El sol es ponia i el petit grup es dirigí cap a la vall: A l’entrada de les coves on residien estava l’Obon, havia encès una foguera per foragitar les bestioles que sempre s’acostaven atretes per l’olor. Obon desconfiava d’aquestes sortides freqüents de la Mari.nola cap a la muntanya de les llums, pensava que algun dia no hi tornaria, o potser pitjor, que amb ella vindria alguna malaltia o alguna desgràcia. Per ell els homes d’allà dalt posseïen una màgia molt poderosa i eren agressius.
- Has anat un altre cop a veure els barbuts?
- Sí, i m’han donat més menjar que mai, goita.
Llavors tornà a sentir un dolor al ventre, un recargolament estrany.
Enedina va despertar.
- Ja no vull seguir amb la teràpia, aquesta vida m’està fent por.
La terapeuta no va poder ocultar la seva decepció.
- Evidentment tu manes, però penso que estem a punt d’arribar al nucli del problema.
Enedina ho havia provat tot per quedar-se embarassada. De fet els metges no trobaven cap disfunció o problema físic que justifiqués que amb 40 anys no hagués quedat prenyada, tot i desitjar-ho amb vehemència i intentar-ho tant amb el seu primer marit com amb la seva actual parella. De fet el divorci amb el Lluís havia tingut la seva causa principal en l’obsessió que tenia Enedina per ser mare. Els tractaments de fertilitat als que s’havia sotmès no havien fet més que accentuar aquella obsessió, pertorbant la seva feina i arruïnant la seva vida sexual i conjugal. El psicòleg d’orientació holística que finalment havia consultat, després d’algunes sessions li havia aconsellat una teràpia de regressió a càrrec de la que era aleshores una de les millors especialistes en el tema, la doctora Matas.
I allà estava.
La doctora Matas havia sentit sempre una gran fascinació per la nova psicologia, que abordava vells problemes de l’anima humana amb tècniques noves. Al llarg de la seva experiència com a terapeuta “regressiva” havia comprovat que la creença del pacient en vides anteriors era una eina molt valuosa per a la curació. El fet que aquestes vides haguessin tingut lloc o no en la història, era en el fons un assumpte irrellevant. L’important era que resultaven de gran utilitat per aprofondir en les causes de l’angoixa i fins i tot la demència, era la forma en que el subconscient aflorava, una forma coherent, una història de vides anteriors que explicava el perquè del problema actual. Partint d’aquest punt la doctora Matas induïa escenes, com un dramaturg, intervenia en els arguments a posteriori fent que el pacient dialogués amb els personatges o establís una relació determinada i curativa.
Entenia que Enedina tingués por davant d’aquesta vida, li sorprenia el realisme descriptiu de la seva pacient, normalment en d’altres pacients les sensacions eren vagues, les visions se saltaven grans lapsus de temps com si res, moltes vegades no es podia ni tan sols entreveure el passat... però aquest cas era una mica diferent, de vegades tant detallat i nítid com una pel.licula. La doctora Matas intervenia el mínim indispensable per a veure d’orientar les visions o interrompre la sessió si detectava un patiment excessiu.
Sabia per experiència que la pacient estava a punt d’arribar a un episodi important, potser allà trobarien l’explicació per a la seva negativa inconscient a ser mare.
Mari.nola estava prenyada un cop més, i quan va arribar l’hora del part va necessitar assistència i no se li va permetre anar al bosc tota sola a tenir la criatura.
Quan la va veure va xisclar: era una nena sense pél, llarguiruda amb un cap molt gran...
I el pitjor de tot és que no volia alletar-se dels seus pits. Les remeieres no sabien quina era aquella malaltia i tocaven amb angúnia aquella nena tan fràgil. Amb el temor a que morís com els seus dos petits ho havien fet en el passat, la Mari.nola es va dirigir altre cop a la muntanya de les llums, no hi havia tornat des d’aquell dia del mal de ventre, però pensava que la poderosa màgia d’aquella gent potser sabria que fer amb la criatura.
Aquest cop la va rebre una dona, quan la Mari.nola va extreure la nena de l’embolcall de pells i la va mostrar a la dona, aquesta va somriure molt feliç, li va donar a entendre que ella es faria càrrec de tot. D’algun lloc va treure una mena de pit independent del seu cos i la va alletar sense cap problema.
Mentre tant li van donar de menjar i Marinola es tornà a quedar adormida. Va somiar que era una dona que no podia tenir fills i anava a una remeiera per a que la curés de la seva infertilitat.
Quan va despertar la seva filla havia desaparegut. Mai no la va trobar, la muntanya de les llums va fer honor al seu nom i es va il·luminar un cop més, mentre ella buscava i buscava infructuosament.
No seria fins anys després, que un grup de persones es va establir a prop de la cova. En aquell grup els fills de la Mari.nola van creure reconèixer la seva germana, però no sabrien ben bé dir quina era ja que potser n’hi havia una dotzena de semblants.
La Mari.nola tampoc no va poder reconèixer la seva filla entre altres coses perquè ja no hi veia, mesos després va morir, havia arribat a complir 53anys.
Enedina tenia un fort mal de cap, però havia començat a entendre alguna cosa.
Carme Abella, Gener de 2009
Alguna d’aquelles existències havien estat de descans, envoltades de servents i comoditats però en la majoria d’elles havia estat esclava d’altres persones.
Recordava especialment una que apareixia sovint durant les sessions.
En una zona muntanyosa travessada d’estretes valls hi havia unes coves on hi convivien unes 50 persones.
Enedina vivia en una d’elles. El temps cada cop més calorós l’havia fet sortir. Acompanyada de tres dels seus fills, els més joves, s’endinsava pel bosquet que començava a poca distància de les coves, Era un dia lluminós i transparent i la neu ja s’havia fos.
Enrere quedava la fam que havien passat durant l’hivern. Ara els homes havien tornat amb unes peces de carn prou grans per alimentar-los durant una temporada.
En canvi el gra recollit s’havia fet malbé amb la humitat i els fruits secs s’havien acabat.
Més avall hi havia el lloc on abans de les nevades ella i els seus fills havien patit aquell mal de ventre després d’atipar-se de baies.
Allà mateix començaven a brollar noves plantes.
Ep! Va dir-se la Mari.nola, que així és com l’anomenaven: aquí ha passat alguna cosa, I va recordar que la forma de les mongetes fetes malbé amb la humitat era igual que la del nen no nascut que va sortir de la panxa de la Guianela quan la va atacar l’os.
I si les boletes de dintre les baies, amb aquella forma de nen no nascut eren també com petites criatures que creixien?
Des d’aquell moment va plantar moltes baies, unes creixien, altres no.
Enedina pensa que la Mari.nola és molt valenta i intel·ligent, però la seva terapeuta creu que Enedina ha creat aquesta biografia per compensar les seves carències actuals.
Però per ser sincers, la Mari.nola, en tots els aspectes, no era ni més ni menys que d’altres, en tot era igual menys en l’edat: era una anciana de 45 anys, molt respectada i tot sovint sortia de nits i mai no l’havien atacat els llops. Anava cada lluna a la muntanya de les llums. Allà hi vivien uns homes de barbes llargues i blanques que l’aconsellaven i li donaven menjar: fruites saboroses i peixos cuits amb herbes. Però ella no entenia la seva parla. Tenien estris per obrir la terra i fer que donés el fruit que desitjaven. Els seus consells eren pràctics, no podia entendre el que deien però sí el que feien.
Mari.nola havia tingut set fills, cinc noies i dos nois, dos d’ells havien mort molt petits. Ara només li’n quedaven cinc, era una taxa de supervivència alta en comparació amb la resta de dones del grup. Mari.nola era una dona forta i cepada, Enedina sabia que aquella força avui en dia seria qualificada d’extraordinària, però a les hores no ho era. Sentia el seu cos rabassut i cobert de pels mentre pujava el pendent. Les seves plantes endurides trepitjaven el camí recorregut moltes vegades amb seguretat i rapidesa.
En arribar a dalt va veure l’home que tot sovint la rebia a l’entrada de les coves, se’l veia més impacient que de costum. A l’interior regnava una agradable calidesa, sobre unes pedres hi havia una ració d’aliments especialment abundant: cireres i altres fruites que no havia vist mai, rodones i del color del sol ponent, nous i avellanes i una altra cosa que era pa, però ella no ho sabia... als seus fills ells va agradar molt i el petit Nurel s’abraonà sobre les cireres. L’home va oferir a Mari.nola una fruita daurada i esplèndida.
Mari.nola va despertar hores més tard ajaguda en un llit confortable, coberta amb un teixit fi i càlid.
En posar-se dempeus va notar com un dolor menstrual, una contracció, però això no l’impedí sortir, no sense abans endur-se un sarró ben provist d’aliments que seria molt ben rebut a casa seva.
S’havia adormit de la manera més natural i havia descuidat els seus fills que l’esperaven a l’entrada de la cova. Idana, la filla gran, que tenia uns 8 anys, havia tingut cura de les criatures, l’home barbut els havia donat unes nines de fusta i estaven d’allò més entretinguts. El sol es ponia i el petit grup es dirigí cap a la vall: A l’entrada de les coves on residien estava l’Obon, havia encès una foguera per foragitar les bestioles que sempre s’acostaven atretes per l’olor. Obon desconfiava d’aquestes sortides freqüents de la Mari.nola cap a la muntanya de les llums, pensava que algun dia no hi tornaria, o potser pitjor, que amb ella vindria alguna malaltia o alguna desgràcia. Per ell els homes d’allà dalt posseïen una màgia molt poderosa i eren agressius.
- Has anat un altre cop a veure els barbuts?
- Sí, i m’han donat més menjar que mai, goita.
Llavors tornà a sentir un dolor al ventre, un recargolament estrany.
Enedina va despertar.
- Ja no vull seguir amb la teràpia, aquesta vida m’està fent por.
La terapeuta no va poder ocultar la seva decepció.
- Evidentment tu manes, però penso que estem a punt d’arribar al nucli del problema.
Enedina ho havia provat tot per quedar-se embarassada. De fet els metges no trobaven cap disfunció o problema físic que justifiqués que amb 40 anys no hagués quedat prenyada, tot i desitjar-ho amb vehemència i intentar-ho tant amb el seu primer marit com amb la seva actual parella. De fet el divorci amb el Lluís havia tingut la seva causa principal en l’obsessió que tenia Enedina per ser mare. Els tractaments de fertilitat als que s’havia sotmès no havien fet més que accentuar aquella obsessió, pertorbant la seva feina i arruïnant la seva vida sexual i conjugal. El psicòleg d’orientació holística que finalment havia consultat, després d’algunes sessions li havia aconsellat una teràpia de regressió a càrrec de la que era aleshores una de les millors especialistes en el tema, la doctora Matas.
I allà estava.
La doctora Matas havia sentit sempre una gran fascinació per la nova psicologia, que abordava vells problemes de l’anima humana amb tècniques noves. Al llarg de la seva experiència com a terapeuta “regressiva” havia comprovat que la creença del pacient en vides anteriors era una eina molt valuosa per a la curació. El fet que aquestes vides haguessin tingut lloc o no en la història, era en el fons un assumpte irrellevant. L’important era que resultaven de gran utilitat per aprofondir en les causes de l’angoixa i fins i tot la demència, era la forma en que el subconscient aflorava, una forma coherent, una història de vides anteriors que explicava el perquè del problema actual. Partint d’aquest punt la doctora Matas induïa escenes, com un dramaturg, intervenia en els arguments a posteriori fent que el pacient dialogués amb els personatges o establís una relació determinada i curativa.
Entenia que Enedina tingués por davant d’aquesta vida, li sorprenia el realisme descriptiu de la seva pacient, normalment en d’altres pacients les sensacions eren vagues, les visions se saltaven grans lapsus de temps com si res, moltes vegades no es podia ni tan sols entreveure el passat... però aquest cas era una mica diferent, de vegades tant detallat i nítid com una pel.licula. La doctora Matas intervenia el mínim indispensable per a veure d’orientar les visions o interrompre la sessió si detectava un patiment excessiu.
Sabia per experiència que la pacient estava a punt d’arribar a un episodi important, potser allà trobarien l’explicació per a la seva negativa inconscient a ser mare.
Mari.nola estava prenyada un cop més, i quan va arribar l’hora del part va necessitar assistència i no se li va permetre anar al bosc tota sola a tenir la criatura.
Quan la va veure va xisclar: era una nena sense pél, llarguiruda amb un cap molt gran...
I el pitjor de tot és que no volia alletar-se dels seus pits. Les remeieres no sabien quina era aquella malaltia i tocaven amb angúnia aquella nena tan fràgil. Amb el temor a que morís com els seus dos petits ho havien fet en el passat, la Mari.nola es va dirigir altre cop a la muntanya de les llums, no hi havia tornat des d’aquell dia del mal de ventre, però pensava que la poderosa màgia d’aquella gent potser sabria que fer amb la criatura.
Aquest cop la va rebre una dona, quan la Mari.nola va extreure la nena de l’embolcall de pells i la va mostrar a la dona, aquesta va somriure molt feliç, li va donar a entendre que ella es faria càrrec de tot. D’algun lloc va treure una mena de pit independent del seu cos i la va alletar sense cap problema.
Mentre tant li van donar de menjar i Marinola es tornà a quedar adormida. Va somiar que era una dona que no podia tenir fills i anava a una remeiera per a que la curés de la seva infertilitat.
Quan va despertar la seva filla havia desaparegut. Mai no la va trobar, la muntanya de les llums va fer honor al seu nom i es va il·luminar un cop més, mentre ella buscava i buscava infructuosament.
No seria fins anys després, que un grup de persones es va establir a prop de la cova. En aquell grup els fills de la Mari.nola van creure reconèixer la seva germana, però no sabrien ben bé dir quina era ja que potser n’hi havia una dotzena de semblants.
La Mari.nola tampoc no va poder reconèixer la seva filla entre altres coses perquè ja no hi veia, mesos després va morir, havia arribat a complir 53anys.
Enedina tenia un fort mal de cap, però havia començat a entendre alguna cosa.
Carme Abella, Gener de 2009
